diumenge, 28 de novembre de 2010

Perquè no ens preparam una jubilació tranquila...? (article de La Expansión)

Seguros de ahorro para vivir tranquilo


El seguro de vida ahorro es la opción elegida por 9,3 millones de personas para acumular una hucha con la que procurarse una vida más tranquila. El catálogo de ofertas agrupadas bajo este paraguas es amplio, variado y flexible en función de las necesidades del cliente.

Esta gran diversificación y complejidad dificulta su catalogación sistemática y la publicación de información estadística, algo que hacen otros productos –fondos de inversión o de pensiones, por ejemplo– que ganan con ello una mayor divulgación y conocimiento por el gran público.
Pero esto puede cambiar ya que la futura Ley de Economía Sostenible, actualmente en el Congreso de los Diputados, obligará a las aseguradoras a ofrecer información homogénea sobre la rentabilidad que ofrecen estos productos. La iniciativa no será realidad de forma inminente ya que los pormenores de esta exigencia se recogerán en el futuro reglamento de esta ley que todavía no se ha aprobado.
Rentabilidad
Los seguros de vida ahorro son más atractivos para los clientes que quieran contratar pólizas a largo plazo, ya que ofrecen rentabilidades más elevadas. «En estos casos podemos competir con la banca, que no cuenta con ofertas similares.

En periodos más cortos, ocurre lo contrario, y nos resulta muy difícil ser competitivos», señalan en una compañía. «Nuestros productos son especialmente valorados por ahorradores de edad avanzada que quieren tener la certeza absoluta de que recibirán unos ingresos que en muchos casos complementan la pensión pública», añaden. Buena parte de los asegurados que contrataron su póliza en la década de los noventa obtuvieron un compromiso de rentabilidad del 6% que se mantiene en la actualidad.
El rendimiento de los seguros de vida ahorro lo fijan las compañías en función de la situación de los mercados en cada momento. Adicionalmente, salvo en los unit linked, –que tienen generalmente un rendimiento variable– las entidades pueden ofrecer lo que se denomina ‘participación en beneficios’ que supone trasladar al asegurado una parte de los beneficios de las inversiones ligadas a la póliza. Con este mecanismo se puede incrementar la rentabilidad garantizada inicialmente.
Los planes individuales de ahorro sistemático (PIAS) y los planes de previsión asegurados (PPA) son los seguros de vida ahorro de más reciente creación. Ambos están pensados para cobrarse como pensión privada, pero la posibilidad de recuperar el ahorro antes de la jubilación y la fiscalidad marcan las principales diferencias entre ellos.
Los planes individuales de ahorro sistemático (PIAS) son seguros que solo pueden contratar los particulares. El diseño está a caballo entre los planes de pensiones individuales garantizados y las pólizas de vida. Su principal gancho es la fiscalidad que se aplica a las ganancias obtenidas si se cobran, en su momento, como renta vitalicia. Los mayores de 70 años son los más beneficiados ya que solo deben integrar como rendimiento el 8% de la renta que cobran, tributando únicamente por el 1,52% del importe mensual que reciben. Los que tengan entre 66 y 69 años integran como rendimiento el 20%, tributando el 3,8% de lo recibido. Estas ventajas se aplican siempre que el producto tenga una vida mínima de diez años, ya que si el ahorro se recupera antes, o no se cobra en forma de renta vitalicia, pierde estos incentivos.
La aportación anual máxima a un PIAS está fijada en ocho mil euros y el importe acumulado no puede superar los 240.000 euros por contribuyente, lo que hace que sea un producto dirigido a clientes de ahorro modesto.
Los planes de previsión asegurados (PPA) son seguros similares a los fondos de pensiones individuales garantizados y solo se pueden cobrar cuando se produce la jubilación. Además, el patrimonio colocado en cada uno de estos productos puede movilizarse entre ambos sin ningún coste fiscal. Sus límites anuales de aportaciones son los mismos: 10.000 euros (12.500 para los mayores de 50 años). Las aportaciones reducen la base imponible del contribuyente en el IRPF lo que supone un ahorro de entre el 24% y el 43% de estos ingresos para el partícipe, según cual sea el tipo marginal de cada contribuyente. Pero son los denominados seguros de rentas los que concentran la mayor parte de las pólizas de vida de ahorro.
Las primas que se colocan en estos productos pueden ser periódicas o únicas, es decir desembolsadas en un solo pago. La rentabilidad ofrecida en el momento de formalizar el contrato y permanece, generalmente, invariable durante toda la vida de la póliza que puede alcanzar plazos muy dilatados.
La recuperación de lo invertido se puede hacer mediante el cobro de una renta vitalicia, de forma que lo acumulado se paga periódicamente durante toda la vida del asegurado. En estos casos, existe la posibilidad de que el fallecimiento se produzca después de lo previsto, según las estadísticas de esperanza de vida, en cuyo caso, la aseguradora tendrá que asumir el coste de esta circunstancia.
Si ocurre lo contrario, y el fallecimiento es prematuro, el asegurado tendría que haber contratado un mecanismo para que un beneficiario designado previamente en la póliza reciba el ahorro o en caso contrario lo perderá. También se puede cobrar como renta temporal durante un determinado periodo, fijado de antemano.
Los seguros de capital diferidos tienen muchas similitudes con las imposiciones a plazo fijo de la banca, con la ventaja de que la aseguradora garantiza una rentabilidad a muy largo plazo, incluso 20 o 30 años. El pago de la prima se realiza en una sola ocasión y se rescata también de una sola vez en forma de capital. Si el fallecimiento del asegurado se produce antes del rescate existe un mecanismo para que el cónyuge pueda cobrarlo.

Font: La Expansión

dissabte, 20 de novembre de 2010

EL DÈBIL MODEL ECONÒMIC ESPANYOL. (Novembre-desembre 2009)



  •   Dèficit exterior Vs Dèficit públic.
Una de les conseqüències de la notable caiguda de la demanada és la correcció dels nostres desequilibris, entre ells, el dèficit exterior.
En quant al dèficit públic, el seu increment ha estat permanent al llarg del present exercici. Les causes són, per una part la caiguda dels ingressos i per l’altra l’acceleració de la despesa. Per tenir una referència en xifres reals, els ingressos acumulats entre el gener i l’octubre d’aquest any han estat un 21% inferiors al mateix període de l’exercici anterior.
Fent referència a la taxa d’inflació des de el mes de març ha estat envoltada de xifres negatives com a conseqüència dels forts “efectes escaló” en els preus dels productes energètics. Així el desmesurat augment del dèficit públic i el seu finançament mitjançant emissió de deute públic no fan més que retardar la sortida de la crisi a curt termini, així com limitar el creixement econòmic en el futur.
En el cas de les Illes Balears el deute  s’incrementà un 38.1% en el tercer trimestre de l’any respecte al mateix període l’any anterior, quantificant el deute estem parlant de 3.273 milions d’euros, el que suposa el 12,3% del PIB.

L’objectiu d’assolir l’estabilitat pressupostària al 2013, tal i com ha imposat la Comissió Europea, es converteix en una quimera si tenim en compte que aproximadament el 60% del esmentat dèficit és estructural.
 
  • Elevades taxes d’atur a l’economia espanyola.
Un altre aspecte a tenir en compte que s’ha agreujat degut a aquesta conjuntura econòmica actual és la situació de l’atur dels treballadors. La meva intenció no és entrar en debat polític, però tal vegada no s’hagin pres les mesures més idònies per afavorir a aquest sector de l’economia espanyola. A aquesta afirmació tenc en ment la mesura que introduí el Govern espanyol amb el Pla E. Aquesta si que realment evitar un creixement exponencial de l’atur però no s’ha de deixar de banda la transitorietat de la mesura, tal vegada s’haurien de tenir en compte mesures de caràcter més permanent. Repeteix-ho que la meva intenció no és posar en evidència a cap mesura política duta a terme.
Tal vegada podria ser interessant la mesura presa a l’economia alemanya de la reducció de la jornada per fer front a la crisi envers els expedients de regulació de treball. La gran avantatge d’aquest sistema flexible és que els treballadors no perden el seu lloc de feina i els seus salaris són finançats a través d’un percentatge  que assumeix l’empresa, mentre en major mesura l’administració assumeix l’altre part. Una vegada recuperat el cicle econòmic els treballadors seguirien amb la dedicació completa. Es una mesura que permet evitar aquests grans increments de l’atur. 

  • Una altre deficiència del model econòmic espanyol: L’Estructura productiva.
Realment fa falta un canvi en l’estructura productiva de les empreses espanyoles, amb això em refereix-ho a no voler ser com els “xinesos”, és a dir no fer una economia intensiva en mà d’obra barata , si no que per fer front a la globalització i la competència que aquesta comporta hem de millorar la nostra productivitat i ser més intensius en tecnologies així com introduir innovació en tots els processos en que sigui possible.
Estar clar que a hores d’ara no podem competir en l’economia xinesa pel fet dels baixos preus als que estan competint, però si apliquem un canvi d’estructura productiva, i introduïm un major valor afegit als nostres béns i serveis, els consumidors no trobaran cap tipus d’aquests béns i serveis substitutius en l’esmentada economia baixa en valor afegit i intensa en mà d’obra.
Mentre alguns països de la Unió Europea han començat a reflotar de la recisió, l’economia espanyola segueix en descens. L’economia espanyola, com a la majoria de les crisis sofertes, ha estat l’economia que més perjudicada ha sortit de la crisis presentant majors taxes d’atur, inflació, dèficit públic .. etc en comparació a altres països . Tal vegada sigui una ressaca procedent de la borratxera del ciment i el totxo. Segurament aquesta serà una de les causes que farà que, mentre altres països es recuperen lentament,  el país necessiti més temps per a superar l’ajustament.

  • Llei d’economia sostenible
Fent referència a l’article 3 de la esmentada llei, es destaquen alguns aspectes importants i a tenir en compte per a la nostra economia, alguns comentats anteriorment:
Millora de la competitivitat. Les AAPP impulsaran l’ increment de la competitivitat de les empreses, mitjançant un marc regulador que afavoreixi l’eficiència en els mercats de bens i serveis, faciliti l’assignació dels recursos productius i la millora de la productivitat mitjançant la formació, l’ innovació i l’ús de les tecnologies, i incrementi la capacitat per a competir en els mercats internacionals.
Estabilitat de les finances públiques: Les AAPP garantitzaran l’estabilitat en el temps de les seves finances per a contribuir al millor desenvolupament de l’activitat econòmica i al correcte funcionament de l’Estat.
Foment de la capacitat innovadora de les empreses. Les AAPP desenvoluparan una política de recolzament a la innovació que afavoreixi tant a les empreses i indústries innovadores, com a la renovació dels sectors tradicionals, amb l’objectiu d’augmentar la seva competitivitat.


  • Article de Xavier Sala-i-Martí
Abans d’acabar amb el meu article d’anàlisi de situació econòmica crec oportú tenir en compte algunes reflexiones dutes a terme per part de Sala-i-Martí, considerat un dels millors economistes del món:
Com he comentat, Xavier a un article publicat al diari  “Expansión” afirma que la crisis pot estar acabant per a Estats Units, França, Alemanya però en el cas d’Espanya seguirà. A més afirma que la recessió no es soluciona venent més pisos, donant xecs per a comprar cotxes o fent carrers.
També deixà caure una reflexió interessant des de la perspectiva de la globalització: “Europa es mala porque pone demasiadas reglas e impide la competencia
(Cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions!!)
Per acabar, vull remarcar que dur tots aquests canvis endavant i arribar a “bon port” em d’esser tots conscients de l’esforç individual i col·lectiu que això comporta. Tot començant des de l’Administració Central, que si no ens aporta el finançament que realment necessiten les Illes Balears, en el nostre cas, és impensable tenir un model econòmic sostenible.

Font: Elaboració pròpia.
Eduard Vilanova

dimecres, 17 de novembre de 2010

IGNORÀNCIA AL DEUTE PÚBLIC? (Novembre-Desemrbe 2010)


El passat mes de setembre a una intervenció del president del govern espanyol, el senyor Zapatero, es va comprometre en més despessa pública. Aquesta intervenció no finalitzà aquí, a més per sustentar-ho va prometre més endeutament. Es clar, en quant a l’argument que oferí era raonable: el president afirma que ens trobem amb un baix nivell d’endeutament,  realment si ho comparem amb els altres països es cert, però el que no es pot deixar de banda és com evolucionarà aquest nivell de deute en el futur.
Com ens ensenyen a totes les facultats d’economia el nivell de deute sobre el PIB del dia de demà depen del nivell de deute sobre el PIB d’avui, a més del dèficit com a porcentatge del PIB. Per tant, com a breu conclusió: A més deute avui, més deute per demà.
El nivell de deute pública sobre el PIB en el que vàrem acabar el 2009 fou del 55% aproximadament, mentre que la previsió en finalitzar el 2010 és de 65%. Ara bé, quines són les perspectives del Fons Monetari Internacional? El FMI ens diu que a Espanya el PIB creixerà un -0.8% en aquest any, 0.85% en el 2011 i 1.3% en el 2012. L’altre pregunta força interesant que ens podem fer és: qué passarà o quines en són les previsions del dèficit? Doncs si el nostre president del govern segueix amb les polítiques de despessa sense freno, les estimacions són que rondarà el 10% del PIB, mentre que els dos següents anys s’anirà apropant al seu nivell d’equilibri, més o menys entre el 6 i el 5% del PIB.
Doncs, utilitzant aquests previsions, l’any 2012 acabarem amb més d’un 70% de deute sobre PIB i 5% de dèficit sobre PIB (xifres totalment allunyades dels objectius de Maastricht).Quines conclusions en podem treure? Doncs, clarament a dia d’avui el nivell de deute és baix, però el camí que portem pareix esser preocupant.
Les xifres no en són gaire bones, però això no és tot. A un informe publicat pel FMI sobre la situació de l’economia espanyola s’en diu que Espanya és el tercer país en el ranking dels països que esperen que les seves finances públiques es deteriorin degut a l’envelliment de la població. Que implica aquest envelliment? Tots sabem que la piràmide de població s’està invertint, per tant el resultat d’aquest fet es deu a que de cada vegada els joves s’introdueixen més tard al mercat laboral i també de cada vegada la població, en aquest cas espanyola, té una esperança de vida major.                                                                               Així que en termes econòmics això suposa una reducció dels ingresos en cotitzacions i un augment de les despeses de la seguretat social per a mantenir les pensions.
Per finalitzar el meu article d’opinió m’agradaria recalcar que l’objectiu d’aquest era despertar les inquiatuts sobre  la gestió financera del govern espanyol que m’atraveix-ho a dir que no estan gaire bé encaminades si es dediquen a “tapar forats avui pel dia de demà tenir un forat més gros”.

 
Font: Elaboració pròpia.

Eduard Vilanova.